03 de febrer 2012

TEATRE


Quan el Real Madrid visita el Nou Camp els culés gaudeixen cantant allò de: “...ves al teatro,/ Mourinho/ ves al teatro...”. Quelcom similar podríem cantar a les portes del Parlament de Catalunya. Amb l’esquerra desa pareguda en combat, i mai millor dit, la política a casa nostra ha quedat reduïda a la comèdia de l'estira-i-arronsa permanent entre el Govern de CiU i el PP. Dies enrere, al Congrés dels Diputats, CiU va votar a favor de les primeres mesures d'ajust dels populars. Una decisió difícilment comprensible per al sector sobiranista del seu electorat i difícil d'explicar a la totalitat dels seus votants que, dies enrere, havien sentit com Duran Lleida criticava sense matisos la pujada d'impost que després acabarien votant. Però és que a més a més el Conseller d'Economia, deia que la pujada d’impostos faria augmentar el dèficit fiscal de Catalunya. Curiós, no? no és el dèficit fiscal el centre de totes les reivindicacions de CiU? De tota manera, res és gratis i en contrapartida el PP retirava la seva esmena, primer, a la llei d’acompanyament dels pressupostos, i després facilitava el rebuig a les esmenes a la totalitat que havien presentat altres grups.

De forma simultània, El president de la Generalitat dictava una conferència on deia que, enfront del moment “especialment delicat” que viu l’autogovern de Catalunya, el país ha d’estar preparat per fer “actes d’afirmació” que poden trencar les costures del que estem acostumats. En la seva opinió, “ caldrà trencar les costures d’una Constitució molt rígidament interpretada i les d’un Estatut molt restringit per les decisions del Tribunal Constitucional”.

Segons Mas “ens interessa com a país portar un vestit el més ample i còmode possible”. Un fet que, segons ha apuntat el president, exigirà “molta capacitat de raonament, solidesa de la nostra arquitectura jurídica i molta empenta i coratge per part del país”.

Però la política és complexa, potser massa i Artur Mas s’ha reunit, per primera vegada, amb el president del Govern espanyol, Mariano Rajoy, a qui ha comentat que el pacte fiscal seria una bona manera de refer els ponts amb Espanya. "El tema de fons d'aquesta legislatura ha de ser el pacte fiscal, una forma de refer la relació entre Catalunya i l'Estat", ha afirmat.

També Mas ha explicat que "se'ns deu diner acordat i el missatge ha estat molt clar: un govern seriós ha de pagar els deutes". "Si no tota la línia de confiança es trenca", va advertir en la roda de premsa posterior a la reunió a La Moncloa.

El President va deixar clar que els diners corresponents al fons de competitivitat "són uns diners que ens varen prometre, i que estan acordats en comissions bilaterals i per tant és una cosa que ha d'anar a missa".

Per la seva banda, el PP sap perfectament que, practicant l'estratègia del pal i la pastanaga, té una oportunitat per consolidar la seva legitimació a Catalunya. Acudir a salvar al Govern català quan passa necessitat -amb l'argument de la responsabilitat- no li impedeix ferir sense miraments la sensibilitat nacionalista (la qüestió de la llengua és un exemple) El PP se sent fort. I creu que, reforçant l'aliança econòmica amb el Govern català, allunya les propostes sobiranistes i afebleix, de passada, el flanc nacionalista de CiU.
En qualsevol cas, la sintonia amb el PP en matèria econòmica és molt gran. Ambdós formacions polítiques viuen realitats paral•leles, com ha dit algú: “entre els amors econòmics i els desamors identitaris”. I ja sé sap, no tots els partidaris de cada costat són capaços de separar tan nítidament els problemes dels diners i les qüestions del cor com els dirigents polítics.
La prova del cotó serà el famós pacte fiscal, Rajoy dirà que no, CiU desplegués el soroll de ritual i al final hi haurà un acord econòmic -altre més- que s'acabarà justificant per una mínima retallada del dèficit fiscal. Amb Espanya pintada de blau, al PP li va bé alimentar a CiU amb arranjaments que permetin anar ajornant la qüestió de fons, això és més rendible que un enfrontament obert de conseqüències imprevisibles.
Com diu la cançó: “...Teatro,/ lo tuyo/ es puro teatro/ falsedad bien ensayada/ estudiado simulacro/... lo tuyo/,/ lo tuyo es puro teatro..”. Doncs això.
Bernardo Fernández
Publicat a e-noticies.com 02/02/12

LO QUE PUDO HABER SIDO Y NO FUE

Estos días se cumplen 93 años de la proclamación de la Segunda República española. Aquel hecho histórico fue posible porque se dieron una se...