No n’hi ha manera. Aquests xicots de Convergència no aixequen cap. Ara que semblava que les enquestes els començaven a donar bones perspectives de cara a la tardor per a les eleccions al Parlament, en poques setmanes han tingut tres fugides. Però no tres fugides de militants qualsevol, no; han estat fugides de tres militants amb pes específic. Són noms importants dins de l’organigrama intern dels convergents, consellers nacionals, per ser precisos, que amb la seva actitud i la seves decisions de deixar el partit posa de manifest que alguna cosa no acaba de quallar dins de la casa dels nacionalistes catalans.
No deixa de ser curiós que “els tres desertors” acusin a la direcció del partit d’allunyar-se dels plantejaments independentistes. Quan de fet, la història així ho demostra. Convergència sempre ha estat un partit autonomista i poca cosa més, només ara i per estratègia electoral fa veure certa tendència per a l’independentisme, això sí, un independentisme de saló o de cap de setmana com diuen alguns.
En aquestes circumstàncies, no pot deixar de sorprendre que la línia més pactista i més constitucionalista dels convergents, que en un moment donat va tenir a Miquel Roca com a cap visible i ara, potser, té en Fernández Teixidó el seu membre més destacat, no així dit, a dia d’avui, ni ase ni bestia. De la mateixa manera que tampoc s’han pronunciat els socis d’Unió, i això que Duran i Lleida no es talla gens ni mica per di la seva quan del Govern de Rodríguez Zapatero es tracta. En canvi ara, com el tema és sobre els socis, muts i a la gàbia. D’això alguns en diuen coherència.
Malauradament aquets són els polítics que tenim, o millor dit: alguns dels polítics que tenim, i amb ells haurem de viure... o malviure.
Bernardo Fernández
Publicat a e-noticies 03/09 2010
No deixa de ser curiós que “els tres desertors” acusin a la direcció del partit d’allunyar-se dels plantejaments independentistes. Quan de fet, la història així ho demostra. Convergència sempre ha estat un partit autonomista i poca cosa més, només ara i per estratègia electoral fa veure certa tendència per a l’independentisme, això sí, un independentisme de saló o de cap de setmana com diuen alguns.
En aquestes circumstàncies, no pot deixar de sorprendre que la línia més pactista i més constitucionalista dels convergents, que en un moment donat va tenir a Miquel Roca com a cap visible i ara, potser, té en Fernández Teixidó el seu membre més destacat, no així dit, a dia d’avui, ni ase ni bestia. De la mateixa manera que tampoc s’han pronunciat els socis d’Unió, i això que Duran i Lleida no es talla gens ni mica per di la seva quan del Govern de Rodríguez Zapatero es tracta. En canvi ara, com el tema és sobre els socis, muts i a la gàbia. D’això alguns en diuen coherència.
Malauradament aquets són els polítics que tenim, o millor dit: alguns dels polítics que tenim, i amb ells haurem de viure... o malviure.
Bernardo Fernández
Publicat a e-noticies 03/09 2010
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada